Cliqueu aquí!: Història del Vietnam
Els túnels del Vietcong i algunes dades de la guerra (revista Sapiens)
L'extens laberint de passadissos de l'exèrcit vietnamita va ser clau en la victòria contra els EUA
L’extens laberint de túnels excavats sota les contrades del sud de Vietnam va ser un dels principals secrets en la capacitat del Vietcong de combatre com fantasmes, atacant per desaparèixer tot seguit sense deixar rastre, i evitant els atacs de l’aviació i l’artilleria nord-americana. La xarxa s’estenia per centenars de quilòmetres, que enllaçaven districtes i províncies senceres de la frontera cambodjana amb les portes de Saigon, la capital del Govern aliat amb els Estats Units.
Com va reconèixer el mateix comandant en cap de les operacions de l’Exèrcit nord-americà al país, William Westmoreland, “mai ningú no ha demostrat tanta habilitat per ocultar les seves instal·lacions com el Vietcong: eren talps humans”.
El sistema de túnels allotjava un exèrcit en guerra i contenia tot el que es necessitava per fer front a l’enemic militar més poderós del món: quarters generals, dormitoris, cuines, hospitals de campanya, tallers i magatzems d’armes i subministraments... Ocult durant el dia, protegit de bombarders i helicòpters, el Vietcong sortia de nit per fustigar l’enemic sense descans.
La vida sota terra
El sistema subterrani es va començar a construir ja durant la guerra contra els francesos, però es va estendre ràpidament amb l’arribada dels nord-americans. Guerrillers i camperols voluntaris els van excavar amb aixades i coves per treure la sorra. Les entrades estaven camuflades amb una habilitat excepcional, i protegides per camps plens de mines. Quan el nivell de l’aigua subterrània ho permetia, hi havia diversos nivells, separats amb trapes, que segellaven el sistema davant d’un atac amb gasos o explosius. Els passatges eren molt estrets, avançaven fent esses per tallar les línies de tir, i a més eren plens de trampes fetes amb estaques, granades i serps verinoses.
La vida dins dels túnels era duríssima, amb l’aire corromput que feia malbé el menjar, sempre escàs. Molts soldats tenien la malària. Hi proliferaven aranyes, formigues, mosquits i un paràsit subcutani que causava doloroses irritacions. Tot i això, la vida sota terra continuava. S’hi feien conferències per elevar la moral, s’hi operava a vida o mort amb la claror dels llums d’oli i s’hi fabricaven mines a partir de les bombes nord-americanes que no havien explotat. Fins i tot hi havia bodes i hi naixien infants...
Vietnam, la resistència infinita
Els guerrillers del Vietcong i l'Exèrcit de Vietnam del Nord sabien que no podien guanyar als americans, però van decidir resistir, i se'n van sortir. Descobrim les claus del seu èxit.
L'11 de desembre del 1961 arribaven al Vietnam les primeres tropes estatunidenques per donar suport a l'administració del sud contra el règim comunista del nord. La guerra s'allargà més de deu anys i obrí una profunda crisi política, social i econòmica als EUA. Recordem l'efemèride amb aquest reportatge sobre les claus de l'èxit de l'exèrcit vietnamita.
Les claus de l'èxitDesprés d'una llarga guerra, els vietnamites van aconseguir expulsar els ocupants francesos. Llavors van arribar els soldats nord-americans. Els guerrillers del Vietcong i l'Exèrcit de Vietnam del Nord sabien que no podien guanyar, però van decidir resistir i se'n van sortir. Descobrim les claus del seu èxit. Ho Chi Minh, el líder dels comunistes vietnamites, ho veia molt clar: “Els nord-americans poden enviar centenars de milers de soldats, fins i tot milions; la guerra pot durar deu anys, vint, potser més, però la nostra gent continuarà lluitant fins que vencem. Poden destruir cases, pobles i ciutats, però no ens desanimaran. I quan recuperem la nostra independència, reconstruirem el nostre país des dels fonaments, i el farem encara més bell”.
I és que per a molts vietnamites, la guerra del Vietnam, que ells anomenen la guerra americana, no és més que la darrera baula d’una llarga cadena de guerres d’independència que s’estén per dos mil·lennis d’història. Va començar amb la primera insurrecció contra els xinesos, l’any 40 de la nostra era, i la derrota del gegant nord-americà va posar el punt i final a una llarga sèrie d’invasions estrangeres que han marcat profundament el caràcter del país i la seva gent.
Les claus de l'èxitDesprés d'una llarga guerra, els vietnamites van aconseguir expulsar els ocupants francesos. Llavors van arribar els soldats nord-americans. Els guerrillers del Vietcong i l'Exèrcit de Vietnam del Nord sabien que no podien guanyar, però van decidir resistir i se'n van sortir. Descobrim les claus del seu èxit. Ho Chi Minh, el líder dels comunistes vietnamites, ho veia molt clar: “Els nord-americans poden enviar centenars de milers de soldats, fins i tot milions; la guerra pot durar deu anys, vint, potser més, però la nostra gent continuarà lluitant fins que vencem. Poden destruir cases, pobles i ciutats, però no ens desanimaran. I quan recuperem la nostra independència, reconstruirem el nostre país des dels fonaments, i el farem encara més bell”.
I és que per a molts vietnamites, la guerra del Vietnam, que ells anomenen la guerra americana, no és més que la darrera baula d’una llarga cadena de guerres d’independència que s’estén per dos mil·lennis d’història. Va començar amb la primera insurrecció contra els xinesos, l’any 40 de la nostra era, i la derrota del gegant nord-americà va posar el punt i final a una llarga sèrie d’invasions estrangeres que han marcat profundament el caràcter del país i la seva gent.
Invasors de tots colors
Els EUA agafen posicions
L’última guerra, de fet, va tenir el seu origen en la penúltima, que s’havia tancat en fals. El 1954, després de vuit anys de combats brutals contra els independentistes, liderats pel Partit Comunista d’Indoxina, França va acceptar que no podia conservar el Vietnam en el seu imperi colonial. En els acords de pau de Ginebra, les grans potències van decidir dividir temporalment el país a l’altura del paral·lel 17. La idea era, en teoria, establir les condicions de pau que permetessin la reunificació del país al cap de dos anys, amb la celebració d’unes eleccions democràtiques.
Però aquesta votació mai no es va poder dur a terme, ja que els Estats Units van intervenir per construir i reforçar un govern amic al Vietnam del Sud. Aleshores els comunistes, que governaven al nord i disposaven d’un suport important també al sud, van decidir que calia unificar el país i derrocar el Govern de Saigon, que ells veien com un simple titella dels “imperialistes ianquis”.
La teoria del dominó
El discurs dels líders nord-americans deia que calia ajudar una petita democràcia que maldava per mantenir la seva independència davant d’una agressió comunista, llançada des del Vietnam del Nord, però planificada per l’URSS i la Xina. En el context de la guerra freda, estaven convençuts que, si els comunistes aconseguien controlar el Vietnam, la resta de països de la regió caurien també en mans de l’enemic.
Aquesta era la teoria del dominó, però la realitat era que bona part dels vietnamites veien els nord-americans com a agressors i el Govern del Vietnam del Sud com un règim impopular que depenia totalment de l’ajuda dels Estats Units. La presència de soldats nord-americans al país es va multiplicar exponencialment, mentre la repressió indiscriminada del Govern de Saigon per anorrear els comunistes suscitava més oposició de la que eliminava. Només la por d’una Tercera Guerra Mundial i d’una escalada nuclear va evitar que els Estats Units fessin caure tota la seva fúria militar sobre aquell “petit país de quarta categoria”, com l’anomenà el president Lyndon Johnson. Tot i així, el 1968 hi arribaren a desplegar fins a 500.000 soldats. Un altre president, John F. Kennedy, va fer una comparació prou significativa: “És com beure. Quan comences no pots deixar-ho”.
Amb la cua entre les cames
Quan van acceptar la derrota, després dels acords de pau de París del 1973, portaven més d’una dècada lluitant contra un rival formidable. Dels dos-cents mil milions de dòlars que van gastar en la guerra els Estats Units, més de la meitat van anar a parar en les operacions aèries. I és que, en deu anys, van llançar sobre el Vietnam, Laos i Cambodja vuit milions de tones de bombes, tres vegades més que en tota la Segona Guerra Mundial, a més de 86 milions de litres de defoliants destinats a posar fi als amagatalls dels comunistes i els seus conreus. Van devastar el país per desmoralitzar la resistència, però van aconseguir justament el contrari: generar cada cop més hostilitat cap als Estats Units.
El general Douglas Kinnard ho va resumir amb aquestes paraules: “La guerra es va reduir a una situació d’esgotament. Sempre treballàvem pensant que si colpejàvem l’enemic amb la força suficient, es rendiria. Tot es basava en aquest supòsit, que era totalment fals. L’enemic no es rendiria, per més favorables que fossin les nostres estadístiques. Es va convertir en una guerra de voluntats, no de força. El problema és que nosaltres teníem la força, però ells tenien la voluntat”.
El paper decisiu de la geografia vietnamita
La geografia i l’orografia del país van ser decisives per a la supervivència i l’efectivitat militar de l’Exèrcit nord-vietnamita i del Vietcong, la guerrilla comunista al sud del país. Les jungles densíssimes, les muntanyes formidables i les exuberants terres baixes proporcionaven tanta protecció com calia enfront de l’arsenal infinit i la mobilitat aerotransportada de les tropes nord-americanes i sud-vietnamites. En els reductes remots que els oferia la natura, les forces resistents, quasi invisibles, podien descansar, reagrupar-se i preparar noves operacions.
El Vietnam era un país eminentment agrícola i rural, i els membres del Vietcong acostumaven a ser camperols reclutats amb certa facilitat per a la causa de la independència. Molts tenien motius personals per allistar-s’hi (la detenció de familiars o amics, la destrucció de conreus o cases), i la majoria veien aquell conflicte com la prolongació de la guerra contra els francesos. Als llogarrets més militants, es considerava que els joves tenien el deure d’oferir-s’hi voluntaris, i se’ls dedicava una festa de comiat quan marxaven. En molts indrets, però, només els més aventurers s’animaven a unir-se a la guerrilla, i en d’altres, els reclutaments es feien directament a punta de pistola.
Però aquesta votació mai no es va poder dur a terme, ja que els Estats Units van intervenir per construir i reforçar un govern amic al Vietnam del Sud. Aleshores els comunistes, que governaven al nord i disposaven d’un suport important també al sud, van decidir que calia unificar el país i derrocar el Govern de Saigon, que ells veien com un simple titella dels “imperialistes ianquis”.
La teoria del dominó
El discurs dels líders nord-americans deia que calia ajudar una petita democràcia que maldava per mantenir la seva independència davant d’una agressió comunista, llançada des del Vietnam del Nord, però planificada per l’URSS i la Xina. En el context de la guerra freda, estaven convençuts que, si els comunistes aconseguien controlar el Vietnam, la resta de països de la regió caurien també en mans de l’enemic.
Aquesta era la teoria del dominó, però la realitat era que bona part dels vietnamites veien els nord-americans com a agressors i el Govern del Vietnam del Sud com un règim impopular que depenia totalment de l’ajuda dels Estats Units. La presència de soldats nord-americans al país es va multiplicar exponencialment, mentre la repressió indiscriminada del Govern de Saigon per anorrear els comunistes suscitava més oposició de la que eliminava. Només la por d’una Tercera Guerra Mundial i d’una escalada nuclear va evitar que els Estats Units fessin caure tota la seva fúria militar sobre aquell “petit país de quarta categoria”, com l’anomenà el president Lyndon Johnson. Tot i així, el 1968 hi arribaren a desplegar fins a 500.000 soldats. Un altre president, John F. Kennedy, va fer una comparació prou significativa: “És com beure. Quan comences no pots deixar-ho”.
Amb la cua entre les cames
Quan van acceptar la derrota, després dels acords de pau de París del 1973, portaven més d’una dècada lluitant contra un rival formidable. Dels dos-cents mil milions de dòlars que van gastar en la guerra els Estats Units, més de la meitat van anar a parar en les operacions aèries. I és que, en deu anys, van llançar sobre el Vietnam, Laos i Cambodja vuit milions de tones de bombes, tres vegades més que en tota la Segona Guerra Mundial, a més de 86 milions de litres de defoliants destinats a posar fi als amagatalls dels comunistes i els seus conreus. Van devastar el país per desmoralitzar la resistència, però van aconseguir justament el contrari: generar cada cop més hostilitat cap als Estats Units.
El general Douglas Kinnard ho va resumir amb aquestes paraules: “La guerra es va reduir a una situació d’esgotament. Sempre treballàvem pensant que si colpejàvem l’enemic amb la força suficient, es rendiria. Tot es basava en aquest supòsit, que era totalment fals. L’enemic no es rendiria, per més favorables que fossin les nostres estadístiques. Es va convertir en una guerra de voluntats, no de força. El problema és que nosaltres teníem la força, però ells tenien la voluntat”.
El paper decisiu de la geografia vietnamita
La geografia i l’orografia del país van ser decisives per a la supervivència i l’efectivitat militar de l’Exèrcit nord-vietnamita i del Vietcong, la guerrilla comunista al sud del país. Les jungles densíssimes, les muntanyes formidables i les exuberants terres baixes proporcionaven tanta protecció com calia enfront de l’arsenal infinit i la mobilitat aerotransportada de les tropes nord-americanes i sud-vietnamites. En els reductes remots que els oferia la natura, les forces resistents, quasi invisibles, podien descansar, reagrupar-se i preparar noves operacions.
El Vietnam era un país eminentment agrícola i rural, i els membres del Vietcong acostumaven a ser camperols reclutats amb certa facilitat per a la causa de la independència. Molts tenien motius personals per allistar-s’hi (la detenció de familiars o amics, la destrucció de conreus o cases), i la majoria veien aquell conflicte com la prolongació de la guerra contra els francesos. Als llogarrets més militants, es considerava que els joves tenien el deure d’oferir-s’hi voluntaris, i se’ls dedicava una festa de comiat quan marxaven. En molts indrets, però, només els més aventurers s’animaven a unir-se a la guerrilla, i en d’altres, els reclutaments es feien directament a punta de pistola.
El mosquit contra l'elefant
Una victòria molt cara
Els comandants comunistes sabien que no podien enfrontar-se obertament als nord-americans, d’igual a igual. Les batalles llargues de grans unitats s’havien de reservar per a casos excepcionals. La prioritat, doncs, era portar sempre la iniciativa amb atacs ràpids cos a cos, en el moment i el lloc que més els convenia. Sempre alerta, molt poques vegades se’ls podia sorprendre. Quan una força nord-americana es dirigia a batre una zona controlada pels comunistes, la seva arribada era sempre poc discreta, anunciada pels moviments dels helicòpters i les descàrregues d’artilleria. Llavors, els vietnamites tenien dues opcions: si consideraven que tenien possibilitats, es quedaven a fer front a l’enemic; si no, evacuaven el terreny amb rapidesa dividint-se en petites unitats... per tornar tan bon punt els nord-americans haguessin marxat.
Les estrategies guanyadores
I quan es quedaven, és perquè tenien ben controlada la situació, amb morters i metralladores curosament emplaçats per emboscar l’enemic tan bon punt aterressin els seus helicòpters. Un cop començava el combat, la clau era mantenir-se tan a prop de l’enemic com fos possible, per neutralitzar els possibles bombardejos de suport. Paradoxalment, en aquesta guerra, com més a prop eren dels qui els volien aniquilar, més segurs estaven. Això requeria fermesa i disciplina en els combatents, i també una gran confiança en els seus camarades i oficials.
De sobte, els nord-americans que anaven a perseguir l’enemic es trobaven defensant-se de la seva escomesa, sense opcions de retirada, dins d’una immensa trampa. Si arribaven reforços i es veien superats, els vietnamites es dispersaven en petits grups i desapareixien a la selva, per retrobar-se després en localitzacions preestablertes.
Una altra estratègia vietnamita eren els setges sobre les posicions nord-americanes, basats en l’habilitat per desplaçar grans contingents de tropes sense ser vistos. Després d’excavar trinxeres per protegir els seus homes, passaven a la iniciativa, convertint-se en un focus de tensió constant per a l’enemic. I quan la cosa no pintava bé, desapareixien sense deixar rastre.
Evidentment, tot i aquestes tàctiques no convencionals, les pèrdues eren sempre molt nombroses. Però els nord-americans, fustigats per totes bandes per la resistència d’un poble incansable, van haver d’acabar marxant, renunciant a contracor a la seva autoimatge d’invencibilitat. Philip Caputo, tinent de marines, en va ser testimoni a primera línia de foc: “Vam descobrir que els homes que havíem menystingut com a camperols guerrillers eren, en realitat, un enemic mortal i decidit.”
Una petjada de la guerra
La guerra va marcar profundament el país. Al sud hi va haver 224.000 morts i un milió de ferits. Entre el Vietcong i l’Exèrcit nord-vietnamita, es calcula que hi va haver 1.100.000 morts i 600.000 ferits, a més de dos milions de víctimes civils. Si els Estats Units haguessin perdut la mateixa proporció de població que el Vietnam, al Monument als Veterans de Washington no hi hauria 58.193 noms sinó, com a mínim, dotze milions.
Bao Ninh, excombatent de l’Exèrcit comunista, resumeix el sentiment agredolç del triomf amb aquestes paraules: “El que quedava era dolor, un dolor immens, el dolor d’haver sobreviscut. El dolor de la guerra. [...] Per aconseguir la victòria, uns màrtirs havien sacrificat la seva vida a fi que els altres sobrevisquessin. Això no és nou, sens dubte. Però per als que continuen vius i saben que els més bons i dignes han caigut, o fins i tot han estat torturats i humiliats abans de morir, o enterrats i esborrats per la maquinària de la guerra, aquest bell panorama de calma i pau esdevé una paradoxa atroç. És possible que hagi guanyat la justícia, però també ha guanyat la crueltat, la mort i la violència inhumana. Atura’t a mirar i pensa: aquesta és la veritat.”
Les estrategies guanyadores
I quan es quedaven, és perquè tenien ben controlada la situació, amb morters i metralladores curosament emplaçats per emboscar l’enemic tan bon punt aterressin els seus helicòpters. Un cop començava el combat, la clau era mantenir-se tan a prop de l’enemic com fos possible, per neutralitzar els possibles bombardejos de suport. Paradoxalment, en aquesta guerra, com més a prop eren dels qui els volien aniquilar, més segurs estaven. Això requeria fermesa i disciplina en els combatents, i també una gran confiança en els seus camarades i oficials.
De sobte, els nord-americans que anaven a perseguir l’enemic es trobaven defensant-se de la seva escomesa, sense opcions de retirada, dins d’una immensa trampa. Si arribaven reforços i es veien superats, els vietnamites es dispersaven en petits grups i desapareixien a la selva, per retrobar-se després en localitzacions preestablertes.
Una altra estratègia vietnamita eren els setges sobre les posicions nord-americanes, basats en l’habilitat per desplaçar grans contingents de tropes sense ser vistos. Després d’excavar trinxeres per protegir els seus homes, passaven a la iniciativa, convertint-se en un focus de tensió constant per a l’enemic. I quan la cosa no pintava bé, desapareixien sense deixar rastre.
Evidentment, tot i aquestes tàctiques no convencionals, les pèrdues eren sempre molt nombroses. Però els nord-americans, fustigats per totes bandes per la resistència d’un poble incansable, van haver d’acabar marxant, renunciant a contracor a la seva autoimatge d’invencibilitat. Philip Caputo, tinent de marines, en va ser testimoni a primera línia de foc: “Vam descobrir que els homes que havíem menystingut com a camperols guerrillers eren, en realitat, un enemic mortal i decidit.”
Una petjada de la guerra
La guerra va marcar profundament el país. Al sud hi va haver 224.000 morts i un milió de ferits. Entre el Vietcong i l’Exèrcit nord-vietnamita, es calcula que hi va haver 1.100.000 morts i 600.000 ferits, a més de dos milions de víctimes civils. Si els Estats Units haguessin perdut la mateixa proporció de població que el Vietnam, al Monument als Veterans de Washington no hi hauria 58.193 noms sinó, com a mínim, dotze milions.
Bao Ninh, excombatent de l’Exèrcit comunista, resumeix el sentiment agredolç del triomf amb aquestes paraules: “El que quedava era dolor, un dolor immens, el dolor d’haver sobreviscut. El dolor de la guerra. [...] Per aconseguir la victòria, uns màrtirs havien sacrificat la seva vida a fi que els altres sobrevisquessin. Això no és nou, sens dubte. Però per als que continuen vius i saben que els més bons i dignes han caigut, o fins i tot han estat torturats i humiliats abans de morir, o enterrats i esborrats per la maquinària de la guerra, aquest bell panorama de calma i pau esdevé una paradoxa atroç. És possible que hagi guanyat la justícia, però també ha guanyat la crueltat, la mort i la violència inhumana. Atura’t a mirar i pensa: aquesta és la veritat.”
De tres en tres
L'organització de les tropes garantien una bona moral
La societat vietnamita dóna una importància excepcional a la família, i la separació dels éssers estimats era un tràngol complicat fins i tot per als voluntaris. Per això era tan important la vinculació amb els nous companys d’armes: el Vietcong s’organitzava en cèl·lules de tres homes, que incloïen com a mínim un combatent veterà. Aquests petits grups humans travaven una intensa relació de camaraderia que garantia una bona moral entre la tropa. A la vegada, cada grup de tres soldats formava part d’un escamot de tres cèl·lules, i tres escamots formaven una secció. Aquesta organització militar de vint-i-set membres funcionava amb disciplina i oferia el suport emocional necessari per contrarestar la desmoralització dels combatents. Els homes estaven sempre junts, per ajudar-se i vigilar-se recíprocament.
Sobreviure amb el mínim
Els camperols estaven acostumats a una vida dura i sense cap comoditat, i a passar amb una mica d’arròs al dia. El retrat robot d’un combatent del Vietcong seria el d’un home d’un metre seixanta d’altura i uns seixanta quilos de pes. Anaven vestits amb roba de fil negre i calçaven unes sandàlies fetes amb pneumàtics vells. A més de les armes i les municions, la resta del seu equipament era alguna muda de roba interior, una tela de niló com a impermeable, una hamaca amb mosquitera, un llum d’oli, un flascó d’aigua, una pala i un llarg tub de lona en el qual portaven l’arròs, i que anomenaven l’intestí d’elefant.
Els moments de tranquil·litat eren escadussers. Els guerrillers estaven sempre fent operacions o en els seus amagatalls. A mesura que avançà el conflicte, se’ls va fer més complicat trobar ajuda als pobles, espantats per les represàlies, i es van haver d’endinsar en les tenebroses profunditats de la jungla. Allà, envoltats de serps verinoses i de núvols de mosquits, debilitats per les dures condicions de vida i la mala alimentació, sense gaires medicines, molts van caure abatuts per la malària. De fet, van morir més guerrillers per malaltia que per cap altra causa.
Sobreviure amb el mínim
Els camperols estaven acostumats a una vida dura i sense cap comoditat, i a passar amb una mica d’arròs al dia. El retrat robot d’un combatent del Vietcong seria el d’un home d’un metre seixanta d’altura i uns seixanta quilos de pes. Anaven vestits amb roba de fil negre i calçaven unes sandàlies fetes amb pneumàtics vells. A més de les armes i les municions, la resta del seu equipament era alguna muda de roba interior, una tela de niló com a impermeable, una hamaca amb mosquitera, un llum d’oli, un flascó d’aigua, una pala i un llarg tub de lona en el qual portaven l’arròs, i que anomenaven l’intestí d’elefant.
Els moments de tranquil·litat eren escadussers. Els guerrillers estaven sempre fent operacions o en els seus amagatalls. A mesura que avançà el conflicte, se’ls va fer més complicat trobar ajuda als pobles, espantats per les represàlies, i es van haver d’endinsar en les tenebroses profunditats de la jungla. Allà, envoltats de serps verinoses i de núvols de mosquits, debilitats per les dures condicions de vida i la mala alimentació, sense gaires medicines, molts van caure abatuts per la malària. De fet, van morir més guerrillers per malaltia que per cap altra causa.
De segon, rata o mico
La desnutrició es va apoderar de les tropes
El preu de la supervivència era la vigilància constant, i el seu company inseparable era la por. Els atacs aeris podien esdevenir en qualsevol moment del dia, inesperats i d’una violència ferotge. Per això es van construir els famosos refugis subterranis, amb els seus extensos i sofisticats sistemes de túnels [vegeu desglossat a les pàgines x-x]. Eren una importantíssima estratègia de supervivència, però també una dura prova, com narra la guerrillera Tran Thi Gung: “Quan els nord-americans descobrien l’entrada d’un túnel, la dinamitaven, però eren tan profunds i sinuosos que no causaven gaires danys. Eren com un laberint subterrani. Molts tenien només l’amplada necessària per passar-hi arrossegant-se. Hi havia pocs llocs on poder asseure’s, i molts menys on posar-se dret. Quan ens reuníem, utilitzàvem llums de querosè, ja que no hi havia suficient oxigen i les espelmes s’apagaven fàcilment. Normalment les estades sota terra duraven poques hores, però en una ocasió vaig estar dins d’un túnel durant set dies i set nits, mentre els nord-americans bombardejaven sense parar. Se’ns van anar acabant els queviures, i vam passar una gana i una set terribles”.
Patriotes en armes
En les forces del Vietnam del Nord, els oficials no eren militars que comandaven un exèrcit, sinó polítics que dirigien una revolució contra un invasor estranger. No duien distintius de grau a l’uniforme ni gaudien de cap privilegi, i tenien una influència decisiva sobre els seus homes. Per la seva banda, els soldats no acostumaven a ser comunistes, però tenien un profundíssim respecte per l’autoritat i una veneració absoluta pel seu líder, Ho Chi Minh. El missatge fonamental arribava alt i clar: una revolució havia alliberat la meitat del país, mentre que l’altra meitat encara havia de ser deslliurada del jou imperialista dels Estats Units.
El viatge cap al front es feia per l’anomenada ruta Ho Chi Minh, un conjunt de camins que portaven fins al Vietnam del Sud passant per Laos i Cambodja. El recorregut era un calvari, un viatge esgotador que durava entre tres i sis mesos. La marxa s’iniciava a dos quarts de quatre de la matinada i durava fins que es feia fosc, amb una petita pausa per dinar. La motxilla dels soldats pesava quaranta quilos, i així calia travessar jungles i muntanyes sota el perill de les bombes enemigues. Es calcula que van morir més